Benjamí Netanyahu A finals de juny, va concloure la seva declaració davant del tribunal que el jutjava per corrupció, després de 98 sessions repartides al llarg d'un any i mig. Aquesta és una fita processal significativa, però no marca el final del procediment: encara queden per davant les proves de la defensa, els informes finals de les dues parts i les deliberacions del tribunal abans que es pugui arribar a un veredicte. El cas, que ha planejat sobre la política israeliana durant anys, entra ara en una fase decisiva que coincideix amb la compte enrere cap a unes noves eleccions.

El prova contra Netanyahu —un cas obert per tres càrrecs separats que inclouen acusacions de suborn, frau i abús de confiança— ha estat una força disruptiva en el sistema polític israelià des del principi. El primer ministre ha governat durant tot aquest període amb l'espasa de Dàmocles judicial penjant sobre ell, una situació sense precedents en la història de l'Estat de Israel. A més, ho ha fet construint una narrativa en què la seva acusació es presenta com una persecució política orquestrada per les elits judicials i mediàtiques del país.

L'estratègia de l'acusat: governar com si no hi hagués demà.

Aquesta narrativa no és cap accident. Netanyahu ha convertit la seva defensa legal en combustible polític, mobilitzant els seus partidaris amb l'argument que l'«estat profund» busca apartar-lo del poder. La tàctica li ha reportat guanys electorals – va guanyar les eleccions del 2022 – però també ha enverinat el debat públic a Israel, polaritzant la societat entre aquells que el veuen com un líder perseguit i els que exigeixen que la llei s'apliqui per igual a tothom. La guerra a Gaza ha afegit un altre nivell de complexitat: és poc habitual que un primer ministre enmig d'un conflicte actiu s'enfronti a la pressió per dimitir que, d'altra manera, seria inevitable.

Els calendaris judicial i electoral convergeixen ara d'una manera incòmoda. Amb les eleccions a l'horitzó i el judici entrant en les seves etapes finals, Netanyahu té forts incentius per allargar el procediment tant com la llei ho permeti. La defensa encara té el seu torn per citar testimonis, una fase que es podria allargar considerablement si els seus advocats ho decideixen. El veredicte, en el millor dels casos per a la fiscalia, podria arribar després de les eleccions.

Un precedent incòmode per a les democràcies occidentals

El cas Netanyahu planteja una qüestió que va més enllà d'Israel: pot funcionar normalment un sistema democràtic quan el seu cap de l'executiu està simultàniament en judici? La resposta israeliana fins ara ha estat que sí — la llei no exigeix que un primer ministre imputat dimiteixi, només un ministre que hagi estat definitivament condemnat — però el cost institucional i social ha estat elevat. La reforma judicial que el Govern que va intentar imposar el 2023, i que va desencadenar mesos de protestes massives, està directament vinculat a aquest context: molts israelians el van veure com un intent de neutralitzar el poder judicial que està jutjant Netanyahu.

Sigui quin sigui el resultat del procediment, el dany a la cultura institucional d'Israel ja s'ha produït. Un primer ministre que, durant anys, ha qüestionat la legitimitat dels jutges que el jutgen ha contribuït a erosionar la confiança pública en les institucions que qualsevol democràcia necessita per funcionar de manera independent de la política de partits. Això és, potser, el cost més durador d'aquest llarg judici.