Ignasi Mulleras (Barcelona, 1965) va dirigir deu anys un hotel al centre de Barcelona abans de tornar a la terra dels seus avis. Va ser regidor a Olot entre el 2011 i el 2015 i avui ho és a Roses, on també és conseller comarcal de l'Alt Empordà. Fa política des dels 14 anys i en té 61. A onze dies de les eleccions del 29 de novembre, aspira a ser el primer diputat de Vox per les comarques gironines.

«El meu avi havia estat dirigent de la Lliga»

De petit ja t'agradava la política. Quants anys tenies quan et vas enganxar?

Tinc inquietuds polítiques des dels 14 anys, més o menys. El meu avi havia estat dirigent de la Lliga, que era un partit catalanista però de dretes. El meu pare també es va ficar en política al començament de la Transició i es va presentar a les eleccions del 77. Vaig viure aquest món de molt a prop i m'hi vaig enganxar.

Recordes el primer polític que et va impressionar?

N'hi havia molts, perquè aleshores hi havia polítics de veritat, no com ara. Polítics de totes les tendències que tenien els seus principis i les seves conviccions i les defensaven amb molta fermesa, des de Santiago Carrillo fins a Manuel Fraga. Parlaven molt bé al Congrés. No com ara, malauradament.

Era la Transició. Què es vivia a casa teva aquells anys?

M'imagino que el mateix que a tot arreu. S'havia produït un canvi de règim i hi havia, d'una banda, molta esperança que les coses anessin millor i, de l'altra, il·lusió i, en alguns casos, una certa decepció.

A la Barcelona dels anys setanta, en quina llengua es parlava a casa teva?

Els meus pares sempre havien parlat català. Per això, quan de vegades diuen que el català estava prohibit, jo he d'afirmar que és absolutament mentida. Els meus pares sempre havien parlat català entre ells.

El besavi Camil i el mas Mulleras

El carrer Mulleras d'Olot. Què sents quan hi passes?

Em sento molt orgullós. El meu besavi, Camil Mulleras, va ser un olotí il·lustre. De fet, el seu quadre és a la galeria d'Olotins Il·lustres de l'Ajuntament, a la sala de plens, i mentre vaig ser regidor el tenia al darrere. Va ser un filantrop, una persona que ajuda el poble: va fer fortuna amb els seus negocis i va donar bona part del seu patrimoni a la ciutat. Amb aquells diners es va fer el començament de l'Hospital de Sant Jaume, l'església del Tura, la patrona d'Olot, i moltes altres coses. Quan jo era petit, per la festa major es donaven els premis Mulleras, que reconeixien la persona més honrada de classe humil. Encara em trobo gent pel carrer que em diu: «Miri, a mi em van donar un cop el premi Mulleras i és un orgull molt gran».

Dius que la teva família és aquí des de l'any 800. Com ho saps?

La meva família és de molt abans. Tinc documentació en pergamins de l'any 800 (no del 1800, eh: de l'any 800), però lògicament veníem de més enrere. És una investigació que van fer el meu avi Ramon i un germà meu, que era historiador. Venim de Sant Joan les Fonts, del mas Mulleras.

Vas néixer a Barcelona, però et presenten com el garrotxí. Quan et vas sentir d'Olot per primer cop?

Vaig néixer a Barcelona i he viscut a molts llocs. Per motius personals vaig estar tres anys a Cádiz. Després vaig tornar a Olot i avui visc entre Olot i Roses. Soc regidor a Roses, hi tinc casa i hi estic empadronat. Tinc la sort de viure a la província de Girona, que és la més completa d'Espanya: tenim la muntanya, el Pirineu i el Prepirineu, i la Costa Brava. És fantàstic. I a més tinc la sort de poder viure a Roses i a Olot.

El teu moment olotí preferit era la ballada de gegants?

Sí, la ballada de gegants. La festa major és el que més m'agrada, la veritat. Sobretot avui dia, que s'han perdut tradicions i molts dels actes que es feien quan jo era petit. Però la ballada de gegants a la plaça Major és molt maca, i a més tenim els gegants més antics de tota Catalunya, i els més macos.

Què et diu la teva família quan surts a les dotze de la nit a penjar cartells, i més en una zona tan complicada?

Jo tinc el màster. Perdona que t'ho digui, però potser soc la persona de tota Espanya que més cartells ha enganxat. Imagina't: hi soc des dels 14 anys i en tinc 61. Soc un polític que trepitja carrer. Ja sé que també s'ha d'estar als despatxos, però soc una persona de carrer, que parla tot el dia amb la gent i que fa publicitat directa, a més de les bustiades: posar cartells, sempre en els llocs habilitats. Imagina't què em diuen: que estic una mica boig. Què vols que pensin?

«Van tornar plorant a casa»

Un 31 de desembre, a Olot, l'Home dels Nassos no es va voler fer una foto amb la teva filla Júlia. Què va passar?

Va ser un moment molt desagradable per a mi i per a la meva família. L'Home dels Nassos és un personatge de la faràndula olotina que, com en altres pobles de Catalunya, surt l'últim dia de l'any i es fa fotografies amb els infants. Aquell dia vaig sortir amb la meva nena i la meva parella, l'Eva. Hi havia una cua de nens, i la Júlia, que tenia cinc anys, tota contenta, s'hi va posar per fer-se la foto. Quan li va tocar, aquest senyor, que anava amb un capgròs, va dir que no. Jo ja m'ho vaig intuir, però no pensava que hi pogués haver una persona tan dolenta. Li vam dir: «Escolta, per què no et fas la foto amb aquesta nena?». I ens va respondre directament: «Jo no faig la foto amb el fill d'un feixista de Vox». Això va ser molt dur per a una nena petita, i també per a la meva parella. Vam insistir, però sense fer cap escàndol, i vam marxar cap a casa. La meva nena i la meva parella van tornar plorant.

El més fort del cas és que aquest senyor estava finançat pel Centre d'Iniciatives Turístiques d'Olot, que és un organisme finançat per l'Ajuntament, és a dir, per tots. Es va saber de seguida, perquè hi havia gent que ho va veure en directe, i jo pensava que almenys algú em demanaria perdó. Doncs no. Havia estat regidor molts anys a Olot, tenien el meu telèfon l'alcalde i molts altres regidors, i ningú no em va dir res, com si fos una cosa normal. Això fa mal. I encara em va fer més mal quan, una setmana després, poso TV3 i surt un d'aquests programes d'humor (ara no recordo com es deia) amb una imatge meva explicant-ho i una musiqueta de fons, com si fossin mentides. Allò ja va ser la guinda. Però és el que hem tingut aquí: el fruit de molts anys de rentat de cervell, fins al punt que ho veuen normal.

Vas dir que la Júlia ho ha superat amb orgull. Què t'ensenya ella a tu?

El que pot ensenyar un nen a un pare: la innocència, que és el més maco que hi ha. A mi m'encanta recordar quan era infant i creia en els Reis Mags, tota aquella innocència. I no és només la Júlia: tinc dos fills més que també ho van passar molt malament a Olot. Pensa que a la casa que teníem a la muntanya ens van posar dianes. Una nit vaig arribar amb els dos grans (la Júlia encara no havia nascut) i em vaig trobar el meu nom i unes dianes a la porta, enganxades amb silicona. Als nens els havien dit a classe, a Olot, que matarien el seu pare. Hem viscut moments molt durs, en què estàvem molt proscrits. Ara, afortunadament, tenim Vox, que dona la cara per nosaltres, i molta gent ha sortit de l'armari. Però aquells moments van ser molt durs.

El 2019, quan vas anar a votar a Olot, els tres membres de la mesa electoral no et van donar la mà. El vídeo es va fer viral. Què vas pensar en aquell moment?

Que hi ha gent que no té cap mena d'educació. Jo era el candidat i, com havia fet en altres eleccions, per norma d'educació, vaig anar a donar la mà al president de la mesa i als altres membres, i s'hi van negar tots, a més amb unes formes força desagradables. Vaig pensar que les coses seguien igual, que res no havia canviat, i que tot aquest procés separatista ens havia fet molt de mal i ens havia convertit en una societat malalta.

Amb tot el que t'ha passat, continues, pràcticament tota una vida.

Sí, des dels 14 anys, ininterrompudament, que és molt difícil. Sempre he tingut els meus ideals i sempre els he defensat.

A Roses vas plantar cara al ple quan van suprimir la processó de la Mare de Déu del Carme pels carrers i l'ofrena al mar. Què hi vas sentir?

Al marge que jo sigui catòlic, que ho soc, sap greu, perquè és una tradició de tota la vida: la processó pels carrers de la Mare de Déu del Carme el dia de la seva festivitat, patrona dels mariners i de l'Armada espanyola. Va ser molt desagradable. Però forma part de tot: a Roses governen els socialistes en coalició amb Junts i amb un altre partit d'extrema esquerra, i ens treuen les tradicions i totes les coses que hem tingut fins ara. Fa molta pena que passin aquestes coses.

Maragall davant d'Abascal

Al Palau de Congressos de Girona, davant d'Abascal, vas tancar el discurs amb Maragall. Quan ho vas decidir?

Potser el dia abans, perquè no havia tingut gaire temps de preparar el discurs. Vaig pensar que Maragall va ser un català universal i, per tant, també un espanyol universal, i em va semblar una bona manera de tancar. Fins i tot li vaig dir a Santiago Abascal que a tota Espanya hauríem d'aprendre la llengua catalana.

Què vol dir per a tu «la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana»?

La veu d'un fill espanyol que no és castellà, que és català.

Què et va dir Abascal en baixar de l'escenari?

Em va felicitar per les meves paraules i em va dir que fins i tot ell s'havia emocionat.

«Primer els de casa»

Fa quinze anys que dius el mateix: «primer els de casa». Quan vas començar, què et deien?

Que érem racistes, xenòfobs, excloents. «Primer els de casa» és, al final, el que ara anomenem prioritat nacional. Exactament el mateix: en ajudes socials, en habitatge, en ensenyament i en sanitat, el més lògic és que primer vagi la gent del país i no la de fora. Després, si en sobra, lògicament, ajudarem tothom. El problema és que aquí, a Catalunya i a les comarques gironines, tenim avis que mantenen tota la família amb les seves pensions, gent que no arriba a final de mes, ni a mitjan mes, i nens desnodrits, com ha denunciat el Síndic de Greuges, com passa a Olot. Primer hem d'ajudar els nostres.

El PP també parla de prioritat nacional, però hi posa l'antiguitat de residència. On és la diferència?

El Partit Popular i altres partits ens copien el missatge. Benvinguts siguin: estem molt contents que segueixin la nostra política. No em ficaré amb el PP, però tothom sap, a Catalunya i a Espanya, qui va obrir en un moment donat les portes de bat a bat a la immigració. No cal dir-ne gaire més.

Vox parla també de remigració. Com funciona exactament?

Per a nosaltres també està molt clar. Les persones que són aquí de manera il·legal, o les persones de fora que delinqueixen i que nosaltres no podem mantenir, han de tornar al seu país. Això és la remigració: bitllet de tornada, directament.

Les dades diuen que a Catalunya hi ha més de 5.000 esglésies i uns 300 centres islàmics. On és el problema?

El problema és que les coses van avançant. En poblacions com Salt, per exemple, que va ser la ciutat experiment, on van començar amb la multiculturalitat i amb els beneficis que ens havia de portar, avui sí que hi ha més mesquites que esglésies catòliques. I això anirà passant a tot arreu si ningú no fa res.

A Roses, el teu poble, els delictes van pujar un 21% en sis mesos. Què diuen els veïns?

El mateix que a la majoria de municipis de Catalunya i, sobretot, de les comarques gironines: que ja n'hi ha prou, que s'han de canviar les lleis i que s'han de prendre mesures dràstiques perquè això es reverteixi. I les mesures dràstiques passen per moltes coses: ampliar les plantilles de les policies locals, dotar-les de mitjans més efectius (ara han posat drons, les càmeres corporals...). Però sobretot, sobretot, s'han de canviar les lleis. I això es fa des del Congrés dels Diputats.

Girona lidera Espanya en robatoris amb força. Per què creus que passa?

Està clar. La relació directa entre delinqüència i immigració no la descobriré ara jo: és un fet. Allà on hi ha més immigració il·legal es cometen més delictes. És una relació directa de causa i efecte.

«Ja som aquí»

«Senyor Salellas, ja estem aquí.» Si et quedes sol amb l'alcalde de Girona dins d'un ascensor, què li dius?

Jo no vaig dir «ja estem aquí», sinó «ja sóc aquí», que és la frase que va dir Josep Tarradellas quan va tornar de l'exili. Vaig voler demostrar al senyor Salellas, que es pensa que és l'amo del món i que Girona és ell, que també hi ha gent amb altres idees i altres ideologies. L'altre dia vam omplir el Palau de Congressos de Girona: 1.400 places, demostrable, totes plenes, més les 70 persones que hi havia a l'escenari i una trentena que es van quedar a fora. Repto el senyor Salellas, o qualsevol altre partit, a veure si avui aconsegueix aquesta fita. Ho ha aconseguit Vox a Girona sense portar ni un sol autobús de fora, perquè també vaig sentir alguns que deien que havíem portat autobusos i que havíem repartit entrepans. No. És veritat que potser van venir unes trenta persones de la província de Barcelona, però la resta érem gironins de totes les comarques. Això ha marcat un abans i un després en la història de Girona.

El nen que mirava el Congrés per la tele pot ser-hi d'aquí a dues setmanes. Com t'imagines el primer dia?

Per a mi seria una il·lusió enorme. Com t'he dit, sempre m'ha agradat la política, i per a mi la meca dels polítics és el Congrés dels Diputats. Ja sé que es fa política en molts altres llocs, però sempre m'ha agradat la carrera de San Jerónimo, els lleons, les Corts Generals. Seria una il·lusió enorme.

La nit del 29 de novembre, si Vox treu per primera vegada un diputat per Girona, a qui truques primer?

El primer record seria per als meus pares, que podrien estar orgullosos de mi. El meu avi i el meu pare també es van dedicar a la política i mai no hi van arribar, i me'n recordaria molt d'ells. Les primeres trucades serien per a les persones que tinc més a prop: la meva parella i els meus tres fills. I sobretot per a la gent que m'ha ajudat, perquè porto molts anys de recorregut i molta gent m'ha acompanyat en aquest camí. I molt d'agraïment a Santiago Abascal per haver confiat en mi per encapçalar la candidatura a les comarques gironines.

Seria una satisfacció molt gran per a la gent del teu partit a Girona, que t'estima molt.

Jo crec que sí. Soc un més del partit; soc el primer, com t'he dit, a posar cartells o a fer qualsevol mena d'activitat. Ara també tinc la responsabilitat de portar l'organització de Vox a Girona, i crec que ho hem fet molt bé, però tinc un equip maquíssim i boníssim al darrere, sense el qual no hauria arribat enlloc, si és que algun dia arribo al Congrés. Avui, a onze dies de les eleccions, totes les enquestes de les comarques gironines diuen que Vox traurà un diputat. Poden passar moltes coses, però si les eleccions fossin avui, crec que sí.

Quines idees defensaràs al Congrés?

Les del nostre lema de campanya, que són les del sentit comú. Primer, la prioritat nacional en les ajudes socials, l'habitatge, la sanitat i l'ensenyament: primer, els de casa. Segon, la desregulació: s'ha de dinamitzar la nostra economia, s'ha d'ajudar els emprenedors, s'han d'abaixar els impostos i s'ha de treure burocràcia i paperassa. És fonamental per revertir el desgavell econòmic que patim. I per últim, la remigració: els immigrants que són aquí delinquint o de manera il·legal han de tornar als seus països d'origen. Bitllet de tornada. Clar i català.

Ignasi, l'última. D'aquí a uns anys, la Júlia i els teus fills miren les entrevistes d'aquesta campanya. Què vols que pensin del seu pare?

El que voldria qualsevol pare: que se sentissin orgullosos d'ell. M'he dedicat a la política i potser, si hagués seguit amb la meva professió, amb els hotels, no hauria tingut tants problemes i segurament m'hauria guanyat millor la vida. Però al final tinc la sort de poder-me dedicar a una cosa que m'omple: ajudar els meus conciutadans i servir els meus ideals i el meu país.