L'acord aconseguit entre la Unió Europea i el Regne Unit sobre l'estatut jurídic i administratiu de Gibraltar, que suposa l'eliminació definitiva de la històrica reixa, ha suscitat un rebuig unànime entre els especialistes a Dret Internacional consultats. Lluny del relat triomfalista amb què el Govern de Pedro Sánchez ha presentat el pacte, els experts el qualifiquen d'oportunitat històrica href="/tag/soberania" class="ia-tag-link">sobirania, el congela en termes favorables a Londres.

Eduardo Jiménez Pineda, professor titular de Dret Internacional Públic a la Universitat de Còrdova, adverteix que l'acord no qüestiona en cap moment. reforça implícitament. A parer seu, el pacte normalitza una anomalia pròpia d'un altre segle: l'existència d'una colònia a sòl espanyol que múltiples resolucions de les Nacions Unides han catalogat com a vulneració de la integritat territorial d'Espanya. Aquesta anomalia no només no es corregeix: queda institucionalitzada en un marc jurídic europeu.

Gibraltar entra a Schengen malgrat el Brexit, i amb un IVA del 15% davant el 21% espanyol

Entre les asimetries més cridaneres que l'espai garanteix l'espai de Giraltar conjunt de països europeus, malgrat que el Regne Unit va abandonar la Unió Europea després del Brexit. El mateix Jiménez Pineda subratlla el greuge fiscal que això comporta: mentre els ciutadans espanyols suporten un tipus general d'IVA del 21%, el Penyal mantindrà un gravamen del 15%, alimentant el desavantatge competitiu estructural que llasta els municipis del Camp de Gibraltar.

Carlos Ramón Fernánde Madrid, afegeix una advertència d'abast pràctic: Espanya, com a Estat fronterer, no podrà adoptar en l'aplicació del tractat cap decisió que impliqui, ni tan sols de manera indirecta, reconèixer la sobirania britànica sobre aigües que considera pròpies. La línia és prima i el risc que la gestió quotidiana de l'acord generi precedents indesitjats és, segons el seu parer, real.

El Govern evita el Parlament optant per la fórmula de l'acord exclusiu de la UE

Tant Jiménez Pineda com Fernández Liesa també qüestionen l'arquitectura jurídica. En articular-se com un acord exclusiu de la Unió Europea –signat per la Comissió, no pels estats– queda exempta la ratificació parlamentària que hauria correspost a Espanya i al Regne Unit si s'hagués optat per la fórmula de l'acord mixt. Fernández Liesa sosté que aquesta elecció resulta difícilment sostenible, ja que el tractat afecta de manera directa competències estatals espanyoles, en particular en matèria de sobirania territorial i aigües jurisdiccionals. La conseqüència pràctica és que el Govern de Sánchez eludeix un debat al Congrés que podria haver resultat incòmode.

Jesús Verdú, professor titular de Dret Internacional Públic a la Universitat de Cadis, completa el diagnòstic amb una dimensió socioeconòmica. Espanya disposava, al seu parer, d'una palanca negociadora excepcional —el seu poder de veto dins de la UE— que no va fer servir per exigir mecanismes vinculants de compensació per als municipis del Camp de Gibraltar. El tan anunciat «mecanisme de cohesió» que havia de pal·liar els desequilibris en matèria de pensions i cotitzacions socials hauria quedat en paper mullat o en una formulació sense garanties reals d'aplicació.

Per Verdú, el risc de fons és que l'obertura de la frontera, sense corregir prèviament la bretxa fiscal i social entre el Penyal i el Penyó i el Penyó. Gibraltar opera amb un règim de baixa fiscalitat i cotitzacions privades que històricament ha atret treballadors i capitals en detriment de la comarca espanyola limítrof. Si el tractat no incorpora correctius eficaços, la lliure circulació es podria convertir en un accelerador d'aquesta dinàmica, no en un antídot.