El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) té sobre la taula aquest dijous la qüestió de si la llei de amnistia aprovada en 20. L'Executiu de Pedro Sánchez arriba a Luxemburg amb cert optimisme tècnic —l'Advocat General del tribunal, Dean Spielmann, ja es va pronunciar favorablement en el dictamen previ—, però amb molt poques il·lusions polítiques. A Moncloa han abandonat l'expectativa que una sentència favorable pogués reconstruir els ponts amb Junts per Catalunya i estabilitzar una legislatura agulles.

Fonts governamentals consultades per ABC qualifiquen el ple desplegament de l'amnistia com «la gran fita del 2026». Una formulació que revela, per si sola, el llarg camí que encara queda per fer. Encara que el TJUE avali la norma, el procés no s'haurà acabat: el Tribunal Constitucional s'ha de pronunciar sobre els recursos d'empara pendents —cosa que no passarà abans de setembre o octubre— i després serà el Tribunal Suprem qui hagi d'aixecar efectivament les ordres de detenció que pesen sobre Carles class="ia Només llavors l'expresident de la Generalitat podria tornar a Espanya sense risc de ser arrestat.

Un calendari judicial que xoca amb el final de legislatura

El dilatat d'aquests terminis resulta devastador per a les expectatives polítiques del Govern. Quan es completi el cicle judicial, la legislatura estarà pràcticament esgotada. A l'entorn de Sánchez ja es maneja obertament la hipòtesi d'un avançament electoral tècnic el primer trimestre del 2027, després que els Pressupostos hagin fracassat al Congrés. El marge màxim s'estendria fins al juliol, però les eleccions municipals del maig actuarien com un fre addicional: a mesura que s'acostin els comicis, els socis d'investidura prioritzaran diferenciar-se de l'Executiu abans que sostenir-lo.

En aquest escenari, la tornada de Puigdemont —fins i tot en el millor dels casos— arribaria sense temps. La Moncloa ho sap i ha passat de l´esperança a la resignació. Les fonts socialistes consultades adverteixen que el líder de Junts es trobarà una Catalunya radicalment diferent de la del 2017: l'independentisme ha perdut presència al carrer i el PSC de Salvador Illa ocupa avui l'espai transversal majoritari. Per il·lustrar aquest contrast, els mateixos col·laboradors del Govern recorren a la metàfora de la pel·lícula Good bye Lenin: Puigdemont, com el personatge que desperta del coma, haurà de pair que el món que va deixar ja no existeix.

Junts, entre el maximalisme i la pressió d'Aliança Catalana postconvergents s'ha deteriorat fins a un punt en què difícilment en pot empitjorar més. Aquest dimarts, Junts va votar amb el PP i Vox per bloquejar el camí d'estabilitat pressupostària, i està previst que repeteixi aquesta operació a la segona votació prevista per aquest dijous. El resultat pràctic és que el Govern haurà d'elaborar els Pressupostos amb les previsions actualment vigents, condemnant els comptes públics al fracàs abans fins i tot que es presentin.

Des de Moncloa insisteixen que han complert la seva part dels compromisos pactats i que «els qui han anat canviant han estat ells», en referència a Junts. Però aquesta queixa, per fonamentada que sigui, no resol el bloqueig parlamentari. L'actitud intransigent dels postconvergents té, a més, una lògica electoral pròpia: Aliança Catalana, la formació liderada per Silvia Orriols, avança amb força a les enquestes i ja supera Junts a l'últim CEO, el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat. Aquesta amenaça pel flanc més radical de l'independentisme obliga Junts a mantenir posicions maximalistes per no perdre el seu electorat més dur, cosa que fa pràcticament impossible qualsevol acostament al Govern.

El resultat és una situació de bloqueig estructural en què l'aval del TJUE —per simbòlicament rellevant que sigui per a Sánchez— no en canvia cap. L?amnistia va ser el preu que el Govern va pagar per la investidura; el balanç polític d'aquesta operació resulta, a hores d'ara, francament negatiu per a La Moncloa, encara que des de l'Executiu prefereixin presentar-la com una «fita històrica» abans que reconèixer el cost que ha suposat per a l'estabilitat institucional i per a la credibilitat del mateix projecte socialdemòcrata.