Dos anys després que Mario Draghi lliurés a la Comissió Europea el seu diagnòstic sobre la competitivitat del bloc, la Unió Europea ha executat amb prou feines el 15% de les mesures que el propi informe reclamava. El document, que en el seu moment va sacsejar el debat econòmic a Brussel·les, alertava que Europa es jugava la seva condició de potència global si no modernitzava el seu teixit productiu i tallava la dependència estratègica de la Xina i els Estats Units. La distància entre el diagnòstic i l'acció continua sent, a hores d'ara, cridanera.

L'informe de Draghi —expresident del Banc Central Europeu i exprimer ministre italià— no va ser una declaració d'intencions al ús. Identificava escletxes concretes de productivitat respecte als Estats Units i la Xina, assenyalava sectors crítics on Europa havia cedit terreny de manera estructural —semiconductors, energia, defensa, tecnologia digital— i proposava una agenda de reformes articulada entorn de la inversió massiva, la integració dels mercats de capitals i la reducció de traves regulatòries. La recepció política va ser entusiasta. La implementació, molt menys.

La 'preferència europea', una resposta a mitges

Una de les propostes que més tracció ha guanyat en el debat institucional és l'anomenada «preferència europea»: la idea que els contractes públics, les ajudes i les cadenes de subministrament de la UE han de afavorir els proveïdors i fabricants europeus davant de tercers països. El concepte, que beu directament de l'esperit de l'informe Draghi, pretén replicar —amb les seves pròpies particularitats— la lògica del Buy American Act nord-americà o les polítiques industrials xineses. No obstant això, la seva traducció en legislació vinculant avança a un ritme que no s'correspon amb la urgència que el propi diagnòstic exigia.

El problema de fons és estructural: la UE continua fragmentada en 27 mercats nacionals amb interessos industrials i comercials que sovint apunten en direccions diferents. Els països amb major dependència d'exportacions cap a la Xina, per exemple, frenen mesures que puguin interpretar-se com a proteccionistes. Els que acullen indústries més exposades a la competència asiàtica empenten en sentit contrari. Aquesta tensió explica, en part, per què les grans reformes de l'informe —la unió del mercat de capitals, l'harmonització energètica, la política industrial comuna— amb prou feines han avançat més enllà de les declaracions.

El cost de la paràlisi

El retard té conseqüències mesurables. En el període transcorregut des de la publicació de l'informe, l'escletxa de productivitat entre Europa i els Estats Units no s'ha reduït, i la dependència en tecnologies crítiques —panells solars, bateries, components electrònics— continua sent elevada respecte a la Xina. Sectors com el de l'automòbil, que l'informe assenyalava com especialment vulnerable per la transició al vehicle elèctric, han travessat mesos de turbulències sense que Brussel·les hagi articulat una resposta industrial coherent.

El 15% d'implementació que recull el balanç d'aquests dos anys no és només una dada estadística: reflecteix la dificultat crònica de la UE per convertir consensos de diagnòstic en decisions executives. Draghi ho advertia en el propi informe: Europa té capacitat analítica de primer nivell, però els seus mecanismes de governança alenteixen l'acció fins a fer-la, de vegades, irrellevant davant la velocitat dels competidors.