El Banc Central Europeu ha elevat els tipus d'interès fins al 2,5%, una decisió adoptada en un moment especialment delicat: la jornada anterior a l'anunci, el barril de petroli havia superat la barrera psicològica dels 100 dòlars, un senyal de pressió inflacionista que pocs al Consell de Govern s'atrevien a ignorar.

Els mateixos governadors del BCE van reconèixer que la mesura era, en paraules seves, «previsible», atès el renovat repunt del cost de la vida a la zona euro. La pujada respon a la lògica ortodoxa de la política monetària: encarir el crèdit per reduir la demanda i frenar així l'espiral de preus.

El petroli, detonant immediat de la decisió

Que el BCE actués l'endemà que el cru superés els 100 dòlars no és un detall menor. El preu de l'energia és un dels principals vectors de transmissió de la inflació al conjunt de l'economia: encareix el transport, la producció industrial i, en última instància, la cistella de la compra dels ciutadans. La coincidència temporal reforça la lectura que l'organisme monetari va actuar de manera reactiva davant un indicador concret, tot i que la decisió portava setmanes madurant en el si del Consell.

Per a les famílies i empreses amb deute referenciada a tipus variables —hipoteques, línies de crèdit, préstecs al consum—, la pujada al 2,5% suposa un encariment directe i immediat de les seves obligacions financeres. A Catalunya, on la taxa d'endeutament hipotecari és comparativament elevada respecte a la mitjana espanyola, l'impacte sobre les economies domèstiques no serà menor.