José Luis Rodríguez Zapatero ha tornat a reclamar davant els tribunals que l'informe elaborat per la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) sigui exclòs del procediment judicial obert contra ell. Aquest document policial va concloure que l'expresident hauria percebut 200.000 euros a canvi d'exercir la seva influència a Bolívia, una afirmació que la seva defensa rebutja de pla i que, segons al·lega, mai no hauria d'haver entrat a la causa.

L'estratègia de Zapatero no és nova: ja havia intentat abans que aquest material fos apartat de l'expedient, sense èxit fins ara. En aquest nou intent, la seva argumentació pivota sobre dos eixos jurídics: primer, que l'obtenció de la informació que va donar peu a l'informe va constituir una «intromissió il·legítima en la intimitat»; segon, que d'aquest accés inicial es va derivar el que qualifica d'«investigació general no autoritzada judicialment», és a dir, una prospecció àmplia sense el suport d'una interlocutòria judicial que l'habilitès específicament.

El debat sobre la validesa de la prova, al centre del cas

La qüestió de fons que planteja la defensa és la de l'anomenada prova il·lícita: si el punt de partida de la investigació policial va ser obtingut de manera contrària a dret, tot el que es va construir sobre aquesta base quedaria igualment contaminat i hauria de ser descartat. És un argument clàssic en procediments penals d'una certa complexitat, però el seu èxit depèn que el tribunal apreciï efectivament aquesta irregularitat originària, cosa que fins ara no ha ocorregut en aquest cas.

L'informe de la UDEF és, precisament, una de les peces centrals de l'acusació. Sense ell, o amb la seva exclusió del procés, la causa contra l'expresident perdria un dels seus principals suports documentals. D'aquí que la seva defensa insisteixi amb aquest recurs fins i tot després d'haver-ho intentat sense resultat en fases anteriors del procediment.