El ministre d'Afers Exteriors, José Manuel Albares, ha identificat públicament el seu homòleg italià, Antonio Tajani, com un dels «màxims obstacles» que impedeixen avançar en el reconeixement oficial del català, l'èuscar i el gallec en el si de la Unió Europea. L'expedient, que el Govern espanyol porta mesos intentant desencallar, continua sense progressar a les institucions comunitàries.

La declaració d'Albares és notable per la seva franquesa diplomàtica: assenyalar pel nom un ministre d'un altre estat membre com a responsable directe del bloqueig és una escalada en el to que Espanya havia emprat fins ara sobre aquest assumpte. Itàlia, sota la coalició de Giorgia Meloni, de la qual Tajani forma part com a vicepresident i titular d'Exteriors, ha mostrat una posició reticent a ampliar el nombre de llengües amb estatus oficial a les institucions comunitàries, un procés que requereix unanimitat entre els Vint-i-set.

La unanimitat, l'escull estructural

El reconeixement oficial d'una nova llengua a la UE exigeix que tots els estats membres ho aprovin sense excepció. Aquesta regla d'unanimitat converteix qualsevol veto, o fins i tot una oposició sostinguda, en un bloqueig efectiu. El Govern de Pedro Sánchez va impulsar aquesta iniciativa com a part dels acords que van permetre la investidura del 2023, comprometent davant dels seus socis parlamentaris —entre ells forces independentistes catalanes— gestions concretes davant de Brussel·les i les capitals europees.

Que gairebé tres anys després l'assumpte continuï encallat posa en evidència les limitacions reals d'aquella promesa política. La diplomàcia espanyola pot pressionar, negociar i buscar aliances, però no pot imposar un resultat que depèn que cap soci europeu no plantegi objeccions. Itàlia no és l'únic país que ha mostrat reserves —diversos estats de l'Est també han expressat dubtes sobre el precedent que suposaria per a les seves pròpies minories lingüístiques—, però Albares ha optat per assenyalar Roma com el principal escull.

Una promesa amb data de caducitat política

El compromís amb l'oficialitat del català a Europa va néixer com a moneda de canvi en l'aritmètica parlamentària de la investidura. Això li atorga una càrrega política específica: si l'objectiu no s'assoleix, les conseqüències no són només diplomàtiques sinó també de credibilitat interna de l'Executiu davant dels seus socis. Albares, en externalitzar la responsabilitat del fracàs cap a Tajani, intenta preservar aquesta credibilitat argumentant que Espanya ha complert la seva part de la gestió, però que la resistència ve de fora.

Des de la perspectiva de l'interès català, més enllà del debat sobre la independència, el reconeixement del català com a llengua oficial comunitària té un valor concret: permetria als catalanoparlants relacionar-se amb les institucions de la UE en la seva pròpia llengua, cosa que avui no és possible malgrat que el català compta amb més parlants que diverses llengües que sí que tenen aquest estatus. Que aquest avenç depengui dels equilibris a la coalició de govern italiana il·lustra fins a quin punt aquests processos es decideixen en coordenades molt allunyades dels mèrits lingüístics o culturals.