Maricarmen Abascal té 87 anys i el dimecres passat va ser treta de casa seva en una llitera d'emergències. No va poder recollir cap de les seves pertinences. Va abandonar el que havia estat la seva llar durant més de setanta anys amb nivells d'ansietat que requerien atenció mèdica, després d'haver resistit —o patit— quatre intents previs de desnonament. La seva història ha colpit la consciència pública i s'ha convertit en un dels rostres més crus de la crisi d'habitatge que travessa Espanya.

Malgrat l'esgotament, la mateixa Maricarmen va llançar un missatge a les persones que l'havien recolzat durant setmanes: «No hem pogut salvar casa meva, però, si us plau, continueu lluitant». Un comiat que els moviments socials que s'havien mobilitzat al voltant del seu cas van recollir com a consigna.

Un símbol de la crisi d'habitatge que afecta Espanya

El cas d'aquesta dona madrilenya ha transcendit l'individual per convertir-se en emblema d'un problema estructural. Els col·lectius de defensa del dret a l'habitatge porten setmanes assenyalant la seva situació com a exemple extrem del que passa quan els mecanismes de protecció social arriben tard o no arriben. L'edat de Maricarmen, el seu estat de salut i el temps que portava vinculada a aquell habitatge han amplificat l'impacte mediàtic i humà del desnonament.

El Defensor del Poble també s'ha fet ressò del cas i ha emès un pronunciament al respecte, tot i que la informació disponible no precisa l'abast exacte de la seva intervenció ni si ha formulat cap recomanació concreta a les administracions implicades.

La crisi d'accés i manteniment de l'habitatge —que afecta tant llogaters com propietaris en situació de vulnerabilitat— continua sense una resposta legislativa clara i eficaç a nivell estatal, mentre els desnonaments de persones grans o en situació de fragilitat segueixen produint-se amb una regularitat que les dades d'organismes com el Consell General del Poder Judicial han documentat en els últims anys.