Les presons catalanes travessen un dels seus moments més crítics dels últims anys. En el transcurs de pocs dies s'han produït almenys tres incidents d'extrema gravetat: la fugida d'un intern condemnat per assassinat des del centre penitenciari de Mas d'Enric, l'homicidi d'un reclús a mans del seu company de cel·la a Quatre Camins, i un nou suïcidi en aquest mateix centre, el setè que es registra a les presons catalanes només en el que portem d'any.

Aquest últim dada és especialment cridaner: amb diversos mesos encara per davant del tancament de l'exercici, les morts per suïcidi a la presó ja superen el total de l'any anterior. Es tracta d'una tendència que exigeix una explicació institucional rigorosa, més enllà de les declaracions de circumstàncies, i que apunta a unes condicions de vida i d'atenció psicològica dins dels centres que mereixen un escrutini públic immediat.

Una fugida que qüestiona els protocols de sortides programades

El cas de Mas d'Enric afegeix una altra dimensió al problema. Que un intern condemnat per assassinat aconsegueixi escapar durant una sortida programada a l'exterior —en aquest cas, a Tarragona— posa en entredit els criteris de selecció dels beneficiaris d'aquest tipus de permisos i, sobretot, els mecanismes de supervisió durant la seva execució. Les sortides programades són un instrument legítim i necessari en el procés de reinserció, però la seva aplicació exigeix garanties que, en aquest cas, van fallar.

El Departament de Justícia de la Generalitat, responsable de la gestió penitenciària a Catalunya —competència transferida que el Govern porta gestionant durant dècades—, ha de donar explicacions concretes sobre quins protocols es van seguir i per què no van ser suficients. Fins ara, la informació oficial disponible és escassa.

Saturació com a teló de fons

L'acumulació d'aquests incidents no es produeix en el buit. Les dades apunten que la població reclusa a Catalunya està creixent i que diversos centres s'aproximen a la seva capacitat màxima. La massificació a les presons és un factor reconegut internacionalment com a agreujant de la conflictivitat interna, el deteriorament de la salut mental dels interns i la dificultat per oferir programes efectius de reinserció i atenció psicològica.

La pregunta que cal fer al Govern no és només què ha passat aquesta setmana, sinó quina inversió real s'ha destinat els últims anys a reforçar les plantilles de funcionaris de vigilància, psicòlegs i treballadors socials als centres penitenciaris catalans, i si la planificació de places ha seguit el ritme de l'augment de la població interna. Els incidents en cadena d'aquests dies suggereixen que la resposta, en algun d'aquests punts, no és satisfactòria.