Claves
- Mobilitzacions ciutadanes a Madrid pressionen el Govern perquè aprovi el decret antidesnonaments
- Les protestes no tenen la càrrega ideològica del 15-M però sí una demanda molt concreta
- Sánchez ha de mesurar els seus suports parlamentaris abans d'activar la via d'urgència
- L'ús del decret evita el debat legislatiu ordinari i exposa l'Executiu a riscos jurídics
El Govern de Pedro Sánchez afronta una de les seves proves de foc més visibles en matèria social: decidir si aprova o no l'anomenat 'decret Maricarmen', una norma d'urgència orientada a frenar els desnonaments i ampliar les garanties d'accés a l'habitatge. Les mobilitzacions ciutadanes d'aquest cap de setmana, que van culminar amb una acampada a la Puerta del Sol de Madrid, han convertit l'expedient en un termòmetre polític de primer ordre.
Els propis organitzadors de les protestes han reconegut que el moviment no té la càrrega ideològica transversal del 15-M del 2011. La reivindicació és més acotada i concreta: garantir que ningú perdi el seu habitatge sense una alternativa habitacional real. Aquesta precisió del missatge, lluny de restar-li força, li ha donat una llegibilitat política que complica encara més el càlcul de l'Executiu.
Una decisió que exposa l'aritmètica parlamentària del Govern
El decret obliga Sánchez a mesurar amb exactitud els seus suports al Congrés. Aprovar la norma per la via d'urgència implica tirar-la endavant en seu parlamentària en un termini breu, i els socis habituals de l'Executiu no presenten una posició unànime. La pressió al carrer pot ser un argument per accelerar, però també un risc si la norma acaba bloquejada o esmenada fins a la irreconeixibilitat a la Cambra.
La magnitud de les mobilitzacions del cap de setmana no és un detall menor: una convocatòria ciutadana que aconsegueix sostenir una acampada al centre de Madrid durant dies sense el suport de grans estructures partidistes és un senyal que els equips de comunicació de la Moncloa hauran registrat. El relat d'un govern que no respon a una demanda tan concreta com la de l'accés a l'habitatge té un cost electoral difícil d'absorbir a mitjà termini.
Per al centredreta, el debat de fons no és menor: la solució per decret, saltant el debat legislatiu ordinari, reprodueix una forma de governar per urgència que esquiva el control parlamentari i que té un historial de resolucions judicials adverses. La pregunta no és només si el decret és urgent, sinó si és l'eina adequada o si encobre la incapacitat de l'Executiu per construir majories estables al voltant d'una política d'habitatge coherent i duradora.
