El curs polític català ha arrencat sota el mateix signe amb què va tancar l'anterior: grans anuncis des del Palau de la Generalitat i una oposició —inclosos els seus propis socis parlamentaris— que exigeix deixar de parlar i començar a governar. Salvador Illa va protagonitzar aquesta setmana el debat de política general i va ratificar les mesures que ja havia avançat en matèria d'habitatge i educació, alhora que afegia nous compromisos a una agenda que, sobre el paper, ja era ambiciosa.

El problema per al president no és la manca d'anuncis —d'això no se'n pot queixar— sinó l'acumulació de deutes pendents amb una ciutadania que fa mesos que espera resultats tangibles. Tant ERC com els Comuns, partits sense el suport dels quals Illa no suma majoria al Parlament, li van traslladar durant el debat el mateix missatge: els fets han de substituir les paraules. Una pressió que, lluny de ser retòrica, té conseqüències directes sobre l'estabilitat de la legislatura.

Habitatge i educació, els fronts més calents

Els dos grans eixos del discurs d'Illa en el debat van ser l'accés a l'habitatge i el sistema educatiu, dues àrees on la Generalitat arrossega un dèficit de gestió acumulat durant anys de governs d'ERC i Junts. La pressió sobre el mercat immobiliari a les principals ciutats catalanes —amb Barcelona al capdavant— converteix l'accés a l'habitatge en un assumpte de primer ordre social, i qualsevol promesa en aquest terreny queda exposada a l'escrutini immediat de qui la pateix dia a dia.

Illa no va detallar en el debat terminis ni quantificacions concretes per a bona part dels seus compromisos, la qual cosa alimenta la desconfiança d'uns socis que ja han advertit en diverses ocasions que el seu suport té límits. L'aritmètica parlamentària obliga el Govern a mantenir una negociació permanent que, a la vista del to del debat, lluny de relaxar-se, s'tensarà a mesura que passin els mesos sense resultats verificables.

Un president amb agenda carregada i marge polític estret

El que el debat de política general ha posat en evidència és que Illa gestiona un govern amb una agenda ambiciosa però amb un marge de maniobra molt ajustat. Cada nou compromís que anuncia és també una nova vara de mesurar amb què l'oposició —i els seus propis suports— mesurarà la seva gestió. El risc de governar a cop d'anunci és conegut: quan els terminis vencen i les promeses no es materialitzen, el cost polític es multiplica.