Els carrers del centre de Madrid van acollir aquest cap de setmana una de les majors mobilitzacions ciutadanes dels darrers anys al voltant del problema de l'habitatge. Els organitzadors van calcular en 500.000 el nombre d'assistents, una xifra que la Delegació del Govern a Madrid va rebaixar fins als 70.000. La divergència entre totes dues estimacions —habitual en aquest tipus de convocatòries— no va enfosquir el fet principal: la protesta va reunir una massa crítica suficient per instal·lar-se al centre del debat polític nacional.

El moviment convocant no es va limitar a exigir mesures concretes de política d'habitatge, sinó que va elevar el to fins a reclamar una vaga general, cosa que situa la mobilització en un terreny de contestació més àmplia al model econòmic i a la gestió dels successius governs. L'habitatge, tant en règim de lloguer com en compra, s'ha convertit en un dels problemes més aclaparadors per a la població de les grans ciutats espanyoles, amb preus que han escalat de manera sostinguda els darrers anys i que deixen fora del mercat àmplies franges de població jove i de renda mitjana.

Junts, al punt de mira dels manifestants

Un dels elements més cridaners de la jornada va ser la crítica directa que els organitzadors van adreçar a Junts per Catalunya. El partit de Carles Puigdemont, soci parlamentari imprescindible per a la supervivència de l'actual Govern de Pedro Sánchez, ha bloquejat les darreres setmanes la tramitació d'iniciatives legislatives en matèria d'habitatge, cosa que li ha costat una visibilitat negativa inusual fora de Catalunya. Que una manifestació convocada a Madrid, sobre un assumpte de política social i econòmica, apunti expressament a una formació catalana reflecteix fins a quin punt Junts ha passat a ocupar un lloc central —i polèmic— en la política espanyola en conjunt.

La pressió sobre Junts en aquest àmbit no és nova, però la magnitud de la protesta l'amplifica. Els partits d'esquerra ja havien assenyalat el partit català com el principal obstacle per desbloquejar mesures de contenció de preus i d'ampliació del parc públic d'habitatge. La formació de Puigdemont, per la seva banda, ha justificat les seves posicions en criteris de competència autonòmica i en les seves pròpies prioritats negociadores amb l'executiu central.

Un problema que afecta de ple les grans ciutats catalanes

Tot i que la manifestació es va celebrar a Madrid, el rerefons del problema ressona amb especial intensitat a Catalunya. Barcelona és, juntament amb la capital espanyola, una de les ciutats on el preu del lloguer ha experimentat un creixement proporcional més gran en la darrera dècada. L'àrea metropolitana concentra a més una demanda sostinguda que tensiona el mercat de manera estructural, i les polítiques impulsades des de la Generalitat —amb competències pròpies en matèria d'habitatge— han rebut crítiques reiterrades per la seva escassa efectivitat pràctica més enllà dels anuncis.

La bretxa entre els 500.000 assistents que xifren els organitzadors i els 70.000 de la Delegació del Govern il·lustra també la batalla de relats que envolta habitualment aquestes mobilitzacions. Independentment de quina sigui la xifra més ajustada a la realitat, la convocatòria va tenir una resposta visible i organitzada, amb presència de col·lectius de sensibilitats ideològiques diverses units per la mateixa demanda de fons: que l'accés a un habitatge digne deixi de ser un privilegi reservat a qui ja té patrimoni o rendes altes.