Pedro Sánchez ha dissolt les Corts i ha convocat eleccions generals anticipades en el que, més enllà dels càlculs tàctics habituals, constitueix una aposta de naturalesa plebiscitària: l'eix de la campanya no serà un programa ni una coalició, sinó la figura del mateix president i el fenomen polític que porta el seu nom. El sanchisme, entès com a estil de govern, com a marca identitària i com a proposta de poder, se sotmet al veredicte de les urnes.

El que crida l'atenció del moment és el contrast de fons. L'esquerra occidental travessa una etapa de retrocés i desorientació: partits socialdemòcrates i progressistes perden terreny a Alemanya, França, Itàlia i bona part del nord d'Europa davant una onada conservadora que en alguns països ha derivat en opcions directament reaccionàries. En aquest paisatge, Sánchez ha construït una posició que es presenta a si mateixa com a contracultural: un optimisme explícit, una capacitat de resistència personal davant l'adversitat i una narrativa de confrontació que el situa, davant el seu propi electorat, com el dic davant l'avanç de la dreta.

Un model polític que divideix tant com cohesiona

El sanchisme, però, té un cost de cohesió nacional evident. La seva estratègia ha pivotat en gran mesura sobre la polarització: definir-se sempre per oposició a l'adversari —ja sigui el PP, Vox o els poders econòmics— ha resultat electoralment rendible en certs cicles, però ha dificultat els consensos institucionals i ha tensionat de manera sostinguda la relació amb actors polítics i territorials que no formen part del seu bloc. La convocatòria electoral és, en aquest sentit, una confirmació de mètode: abans que negociar una sortida acordada a un període d'inestabilitat parlamentària, Sánchez opta per traslladar la decisió als ciutadans amb ell mateix al centre del debat.

Des de la perspectiva de Catalunya, l'avançament electoral obre un escenari d'incertesa significativa. Els pactes que han sostingut la legislatura —amb ERC i amb Junts, amb cessions en matèria de finançament singular i en el tractament polític de l'independentisme— queden en suspens. Cap de les dues formacions té garantit que un eventual segon mandat de Sánchez reprodueixi les mateixes condicions, i totes dues afronten la campanya des de posicions de debilitat interna. ERC ha viscut mesos de fractura orgànica, mentre que Junts gestiona les tensions derivades de la situació judicial de Carles Puigdemont.

Per a l'electorat català no independentista —que existeix, és majoritari en termes absoluts i rarament es veu interpel·lat de manera directa per cap dels grans blocs—, aquestes eleccions plantegen una pregunta incòmoda: si el plebiscit sobre el sanchisme és l'oferta del bloc d'esquerres, què ofereix el bloc alternatiu com a projecte concret per a Catalunya més enllà de la retòrica de la regeneració? Aquesta resposta, fins ara, continua pendent de formular-se amb prou concreció.