La crisi de l'habitatge no només divideix la societat espanyola entre qui paga una hipoteca i qui paga un lloguer: també divideix els electorats dels partits polítics. El perfil dels votants segons la seva relació amb l'habitatge —propietari o llogatera— condiciona de manera determinant les posicions que cada formació adopta davant una de les urgències socials més grans del moment, i ajuda a entendre per què el bloqueig parlamentari als decrets d'habitatge va derivar en la convocatòria d'eleccions anticipades per al 29 de novembre.

El Govern espanyol va atribuir parcialment a aquest rebuig —protagonitzat per Junts, el PP i Vox— la decisió d'avançar els comicis. Tres forces amb electorats que, segons les dades electorals disponibles, presenten una proporció de propietaris clarament superior a la mitjana. No és un dada anecdòtica: qui ja té habitatge en propietat tendeix a veure amb recel les mesures de control de preus del lloguer, que poden afectar el rendiment dels seus actius immobiliaris.

La geografia del vot i la propietat, un mapa que no és neutral

Els partits de centreesquerra i esquerra concentren una proporció més gran de votants que llogen el seu habitatge, especialment entre els menors de 40 anys i a les grans ciutats com Barcelona o Madrid, on el mercat del lloguer ha experimentat pujades de dos dígits els darrers anys. Aquest perfil explica la pressió que exerceixen aquestes formacions a favor de regulacions més intervencionistes: els seus electors les pateixen directament a la butxaca cada mes.

Al pol oposat, el PP i Vox presenten electorats amb un pes més gran de propietaris, sovint de mitjana i avançada edat, amb habitatge adquirit en dècades anteriors i, en molts casos, amb propietats addicionals posades en lloguer. Per a aquest segment, les mesures de regulació de rendes o de mobilització d'habitatge buit no són una solució: són una amenaça al seu patrimoni.

El cas de Junts: catalanisme propietari davant l'intervencionisme de Sánchez

El posicionament de Junts resulta especialment revelador. El seu electorat, amb un perfil sociològic més benestant i una proporció de propietaris més gran que la mitjana independentista, explica en part la seva negativa a avalar els decrets de l'Executiu central. Més enllà del càlcul polític sobre la negociació amb Sánchez, hi ha una base social que no té incentius per donar suport a polítiques que limitin la rendibilitat de l'arrendament privat. La coincidència de Junts amb el PP i Vox en aquell vot negatiu reflecteix, des d'angles diferents, una mateixa realitat sociològica: els seus votants tenen més a perdre que a guanyar amb la regulació del mercat.

ERC, en canvi, ha defensat mesures més restrictives en el mercat del lloguer, coherent amb un votant urbà i més jove que, a les grans ciutats catalanes, destina una part creixent dels seus ingressos a pagar la renda mensual. La pròpia Llei de Contenció de Rendes que va impulsar el Govern té en aquest perfil d'elector la seva principal base de legitimitat social.

El resultat de les eleccions del 29 de novembre podria marcar, entre altres coses, fins a quin punt l'habitatge ha madurat com a eix electoral capaç de mobilitzar votants més enllà de les seves adscripcions ideològiques habituals. És la primera vegada que una crisi d'habitatge contribueix de manera directa a la caiguda d'un Govern central.