Un tribunal ha condemnat David Sánchez, germà del president del Govern, en un cas que simbolitza una mica més ampli que una d'alts càrrecs a llocs públics amb funcions ambigües i cobertura normativa de conveniència. La sentència és un fet jurídic rellevant, però el seu veritable valor rau en el que il·lumina sobre la normalització de l'estat espanyol.

El paral·lelisme amb els primers judicis per delicte ecològic resulta clarificador. En aquells processos, la defensa del riu mort sostenia que l'acusat no podia ser responsable de destruir una cosa que ja estava destruïda. Els tribunals rarament l'admetien, però la seva lògica era difícil de rebatre. Amb el tràfic d'influències i els favoritismes institucionals passa una cosa semblant: fa dècades que convocatòries de places aparentment prefabricades, ascensos en sincronia conjugal i vocacions administratives sobtades de familiars de ministres formen part del paisatge habitual. Només quan el beneficiari porta el cognom del president del Govern recuperem col·lectivament la capacitat d'escandalitzar-nos.

L'estratègia de l'absència i el cost processal

L'actitud de David Sánchez al llarg de la instrucció i el judici oral mereix anàlisi pròpia. Segons les cròniques del procés, va mantenir una expressió de desconnexió sistemàtica, com si el procediment li concernés només de forma tangencial. En un procés penal, aquesta postura té conseqüències: els tribunals no jutgen únicament documents i testimonis, sinó també versemblances. I poques coses erosionen més la credibilitat davant d'un jutge que semblar aliè als mateixos fets que es debaten. L'acusació pública va sol·licitar l'absolució argumentant que el lloc, encara que escandalós en les formes, tenia cobertura normativa i funcions formalment descrites, per vagues que aquestes fossin. El tribunal va discrepar. Però la dada més significativa no és el desacord en si, sinó el que revela sobre la credibilitat de la institució: en un país on la sospita d'obediència política contamina per igual la decisió d'absoldre i la de condemnar, l'autoritat gairebé reverencial de què històricament va gaudir la Fiscalia davant els jutjats ha quedat seriosament danyada.

que buscaven. Ni absolució plena ni condemna exemplar que tanqui el debat. Perquè els tribunals no estan dissenyats per sanejar ecosistemes institucionals corromputs per dècades de pràctiques tolerades: amb prou feines poden assenyalar qui va ser sorprès amb les mans a la massa en un riu que feia molt de temps que no tenia peixos. La pregunta incòmoda que la sentència deixa sense resposta és quants abocaments van quedar impunes abans.