La primera prova de les oposicions per accedir a la docència pública ha deixat resultats alarmants en tres comunitats autònomes: Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Astúries. Segons les dades aportades pels sindicats STECyL i ANPE, així com per les pròpies administracions educatives, el principal motiu de fracàs no ha estat el domini de la matèria específica de cada especialitat, sinó errors elementals d'expressió escrita i ortografia.

El cas més greu es registra a Castella i Lleó, on vuit de cada deu aspirants —el 83%— no van aconseguir superar el primer exercici. A Múrcia i Astúries la situació no és gaire més esperançadora: els suspesos arriben al 62,65% i al 63,34%, respectivament. Tres comunitats, tres convocatòries diferents, i un mateix diagnòstic compartit per sindicats i administracions.

Aspirants a ensenyar que no dominen el que haurien d'ensenyar

La paradoxa que subjau en aquestes dades és difícil d'ignorar: persones que aspiren a formar les noves generacions en llengua i comunicació —o en qualsevol altra matèria, atès que l'expressió escrita és un requisit transversal— presenten deficiències en competències que s'exigeixen des de l'educació primària. Els sindicats consultats han coincidit a assenyalar que els errors no es limiten a accents o signes de puntuació, sinó que afecten la coherència textual i la construcció d'arguments escrits.

Aquest fenomen no es pot desvincular d'un debat més ampli sobre la qualitat de la formació universitària en els graus d'Educació i en els màsters habilitants per a la docència a secundària. Si els futurs mestres i professors arriben a les oposicions amb llacunes tan evidents en competència lingüística, cal preguntar-se quin control de qualitat estan aplicant les facultats d'Educació al llarg d'anys de formació.

Un sistema d'accés que sí que filtra, encara que tard

Les dades, amb tota la seva cruesa, també revelen que el sistema d'oposicions compleix una funció essencial: actuar com a filtre real d'aptitud. Que més de la meitat dels aspirants no superi la primera prova no és només un fracàs individual dels opositors; és també un senyal que l'accés a la funció pública docent manté exigències mínimes que no tots els candidats satisfan. En un context en què sovint es debat si les oposicions són massa difícils o si el model de selecció és el més adequat, aquestes xifres aporten un argument a favor de mantenir proves que avaluïn competències bàsiques de manera rigorosa.

El que sí interpel·la directament les administracions educatives —i no només les tres afectades— és la necessitat de revisar si els plans d'estudi universitaris i els requisits d'accés als graus de Magisteri garanteixen un nivell mínim de domini de l'idioma. Els números suggereixen que, almenys en una proporció significativa de casos, aquesta garantia no existeix.