La crisi diplomàtica entre París i Madrid que va esclatar aquesta setmana té un detonant puntual —un article de Mariano Rajoy en un mitjà digital d'escassa rellevància— però una causa de fons molt més greu: el França fa tres anys que està firmada sense que el Parlament espanyol l'hagi ratificat, i el Partit Populari ratificació es completi. La reacció francesa, amb quatre ministres —entre ells el titular d'Afers Estrangers— qualificant de racista l'expresident espanyol, no és una resposta espontània: és una advertència calculada des de l'Elisi.

El tractat va ser subscrit el 19 de gener de 2023, però la seva tramitació parlamentària ha xocat amb l'a En la primera votació al Congrés, Junts i Podem es van abstenir, cosa que va posar en dificultats el Govern. El PP, que en principi també pretenia abstenir-se, va optar per votar en contra així que va veure que Sánchez podia sortir derrotat. L?argument esgrimit pel partit de Feijóo per justificar aquest rebuig va ser una clàusula que preveu la possibilitat —no l?obligació— que un ministre d?un dels dos països participi periòdicament en reunions del Consell de Ministres de l?altre. Aquesta mateixa disposició figura en els tractats equivalents que França ha signat amb Alemanya, Itàlia i Polònia sense que hagi generat cap controvèrsia. En el cas italià, ni tan sols s'ha arribat a activar.

El Senat, nou escull després de l'aprovació al Congrés

El 18 de juny passat, el Congrés va aprovar finalment el Tractat de Barcelona —nom amb què també es coneix aquest acord— amb el vot favorable de Junts i Podem, que aquesta va ser el vot favorable de Junts i Podem. Tot i això, el procés no ha conclòs: el PP ha impulsat al Senat, on compta amb majoria absoluta, una petició d'informe al Tribunal Constitucional que pot dilatar el tràmit durant diversos mesos. Donat el calendari electoral als dos països, aquest retard podria equivaler a la pràctica al decaïment del conveni.

Carregar-se un tractat d'amistat bilateral amb el segon soci europeu d'Espanya en el context actual de la Unió —quan la cohesió entre els grans estats membres és més necessària que mai davant els desafiaments geopolítics— no és una decisió innòcua. Des d'un prisma de responsabilitat d'Estat, l'estratègia obstruccionista del PP al Senat suposa assumir un cost diplomàtic real per un rèdit de política interior que, a hores d'ara, és difícil de justificar. Feijóo ha apostat per aquest camí, i l'espurna de l'article de Rajoy ha accelerat la resposta francesa en el pitjor moment possible.

El càlcul francès: factura, avís i partit de futbol

La resposta de París combina diversos objectius alhora. D'una banda, salda un deute pendent amb la dreta espanyola pel bloqueig del tractat. De l'altra, pren la iniciativa discursiva al Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, que difícilment podia romandre callat davant una polèmica sobre la identitat dels futbolistes francesos sense posicionar-se al seu territori natural. A més, injecta motivació patriòtica a la selecció francesa de cara al partit d'aquella nit. Una operació amb diversos beneficis simultanis, activada amb l?excusa que la poca traça de l?excap de l?Executiu espanyol va proporcionar gratuïtament.

L'episodi posa de manifest també les limitacions de Rajoy com a actor públic en la seva etapa d'expresident. Set anys al capdavant del Govern gairebé sense projecció internacional —la seva pròpia frase sobre Sòria i Síria es va tornar emblemàtica— i la seva primera incursió rellevant en el debat europeu acaba generant un conflicte diplomàtic que complica encara més la posició del seu partit davant París. El PP hereta ara un problema que no ha demanat, però que la seva pròpia estratègia parlamentària va contribuir a crear.