Els resultats de Catalunya al informe PISA amagar un problema molt més greu que una simple anomalia estadística. Gairebé un de cada quatre alumnes seleccionats per participar en les proves va ser exclòs d'aquestes – una taxa d'exclusió que supera amb escreix els llindars que la mateixa OCDE considera acceptables per garantir la fiabilitat de les dades. La conseqüència immediata és que la mostra perd la seva representativitat. Però la qüestió que hauria de preocupar els responsables de la política educativa catalana és una altra: qui són aquests alumnes que el sistema considera no aptes per a l'avaluació?

La resposta se centra de manera constant en els alumnes amb necessitats educatives especials, els alumnes nouvinguts amb un domini limitat de les llengües d'instrucció i, en general, els grups més vulnerables dins del sistema. Aquests són, de fet, els mateixos joves als quals el Departament d'Educació diu que vol reunir sota el paraigua del educació inclusiu. El resultat és una paradoxa difícil d'ignorar: un model que proclama la inclusió com a principi rector acaba generant una taxa d'exclusió que distorsiona la imatge del sistema i, en el procés, l'oculta.

Una exclusió que amaga el rendiment real

Quan s'eliminen de la mostra els alumnes amb més dificultats, els resultats mitjans milloren artificialment. No perquè el sistema funcioni millor, sinó perquè les dades que arrossegaven les xifres cap avall s'han tret de l'equació. Això significa que els indicadors que utilitza el govern regional per avaluar, defensar o criticar la seva pròpia gestió de l'educació es basen en una base que no reflecteix la realitat de l'aula. Les polítiques es dissenyen sobre la base d'una avaluació incompleta, i els recursos s'assignen en resposta a un problema que, sobre el paper, sembla menys greu del que és en realitat.

L'exclusió d'alumnes de les proves estandarditzades no és un fenomen exclusiu de Catalunya, però l'abast del cas català —amb gairebé un 25 per cent de l'alumnat exclòs— el converteix en una excepció que mereix una explicació pública i detallada per part del Departament d'Educació. Fins ara, aquesta explicació no s'ha proporcionat amb la transparència que l'assumpte exigeix. El debat s'ha centrat en si les dades són comparables o no amb les d'altres comunitats autònomes o països, esquivant la qüestió fonamental de quin tipus d'inclusió s'està practicant realment a les escoles.

El model inclusiu català, en el punt de mira

Catalunya fa anys que està compromesa amb un model escolar inclusiu que, en teoria, integra l'alumnat amb necessitats educatives especials a les aules ordinàries, aquell que en altres sistemes seria derivat a centres d'educació especial. Aquest enfocament té ferms defensors i suport pedagògic internacional. No obstant això, la seva implementació requereix recursos, formació del professorat i suport a l'aula que, com han assenyalat repetidament les associacions de professors i de pares, no es proporcionen en la quantitat ni de la manera necessàries. Un model inclusiu que no està prou finançat o que no s'implementa bé no porta a una inclusió veritable: dona com a resultat alumnes que són a les aules ordinàries però que no poden seguir el ritme i que, posteriorment, són exclosos de qualsevol avaluació que mesuri precisament aquest mateix nivell.

El fiasco de PISA, en aquest sentit, no és un error tècnic. És el símptoma visible d'una tensió no resolta entre el discurs oficial sobre la inclusió i les condicions materials sota les quals se suposa que aquesta inclusió ha de tenir lloc. Fins que el Govern de la Generalitat no abordi aquesta bretxa amb dades, finançament i mesures concretes, el sistema educatiu català continuarà avaluant només aquells alumnes que es pot permetre avaluar.