Els tres oficials del Mosos d'Esquadra Acusat de la seva presumpta implicació en la reaparició de Carles i la seva posterior fugida Puigdemont en Barcelona El 8 d'agost de 2024, van presentar un recurs sol·licitant que es desestimi el cas. La seva defensa, coordinada per l'advocat Gonzalo BoyeArgumenten que l'operació policial desplegada aquell dia tenia un mandat institucional incompatible amb la detenció de l'expresident: garantir l'ordre públic i el bon desenvolupament de la cerimònia d'investidura de Salvador Illa.

L'argument central del recurs no es fonamenta en una interpretació jurídica innovadora, sinó en un document oficial: la resposta del govern regional a una pregunta parlamentària sobre aquesta mateixa operació. En aquest document, la Direcció General de la Policia reconeix per escrit que l'objectiu principal del desplegament era garantir la seguretat dels assistents a la presa de possessió i prevenir incidents derivats de les manifestacions organitzades aquell dia. Segons aquest text, l'arrest de cap fugitiu no formava part dels objectius de l'operació.

Boye: «És difícil culpar algú per alguna cosa que la mateixa força policial no tenia l'encàrrec de fer»

Sobre la base d'aquest document, Boye construeix una defensa que qüestiona la base fática de l'acusació. Si la direcció policial no va ordenar als seus agents que executessin l'ordre d'arrest, sosté l'advocat, és contradictori fer responsables penalment agents que ni tan sols estaven de servei aquell dia per no haver executat una ordre que el comandament mateix havia descartat. Aquesta línia argumental trasllada la responsabilitat dels tres funcionaris processats — Xavier Manso, Jordi Rodrigo i David Goicoechea — cap a les decisions preses als nivells més alts del cos.

Alternativament, la defensa proposa una segona línia argumental: que, si el tribunal es nega a desestimar el cas, l'abast del judici s'hauria de limitar a la possible inactivitat en el compliment del deure de perseguir els delictes, descartant qualsevol conducta activa destinada a facilitar l'escapada de l'acusat. Aquesta distinció no és gens insignificant en dret penal: l'omissió implica una passivitat reprensible, mentre que la conducta activa constitueix una connivència deliberada i comporta conseqüències processals i punitives molt més greus.

L'acte d'acusació, sota escrutini per la seva manca de detalls

L'apel·lació també al·lega un defecte tècnic en l'ordre pel qual el jutge instructor va autoritzar la fiscalia. El jutge afirma que els tres agents «van actuar conjuntament i de manera coordinada» per impedir la detenció de Puigdemont, però sense especificar quins eren aquests actes específics. Boye adverteix que aquesta manca de claredat no és un assumpte menor: com que no s'especifica exactament què va fer l'acusat, la fiscalia és lliure de basar les seves al·legacions en una conducta activa que la mateixa jutgessa instructora ja havia descartat en una resolució inicial — que va ser aparcada i després reoberta pel Tribunal de Barcelona seguint el recurs presentat per la Fiscalia — que, al seu parer, taca la fase intermèdia del procediment amb un objectiu processal inaplicable.

El cas deixa així una pregunta incòmoda sobre les institucions catalanes: si el Govern de la Generalitat va confirmar per escrit al Parlament que la seva força policial no tenia l'encàrrec d'arrestar Puigdemont aquell dia, la cadena de responsabilitat per explicar per què el fugitiu va poder entrar a la ciutat, parlar amb milers de persones al centre de Barcelona i marxar del país sense ser detingut s'estén molt més enllà de tres agents de base dels Mossos d'Esquadra.